Espais. Cicle Treballs d'acció directa

El fil conductor del cicle "treballs d’acció directa" reflexiona críticament sobre la situació actual. És a dir, com prendre la pràctica de l'acció com a via que permet -gràcies a la seva qualitat d'immediates directe entre pràctica artística i espectador- fer conjectures sobre les exigències alhora de construir un discurs d’autoconsciència, no només en el si de la pràctica artística, sinó molt especialment en el camp de la política.

Tal com remarca Hannah Arendt, el pensament polític actual està dominat pel binomi de públic i íntim. Dit d'una altra manera, el discurs polític no es fonamenta en la necessitat de pensar la política des de la reflexió filosòfica fonamentada en la transformació social -en un altra món possible-, sinó en l'estratègica -sobretot des d’una dinàmica utilitària, neoliberal i/o pragmàtica- basada en l'anàlisi estadística de les dades i de l'opinió pública. Com diu l’autora, l'opinió pública no és un constituent polític, sinó que és un producte social que massa sovint es vol utilitzar com una paròdia contemporània de la democràcia directa, per tal de posar en dubte l'eficàcia de la democràcia representativa.

Aquesta perplexitat ens condueix a pensar en la necessitat de plantejar l'art d'acció, per la seva immediates i proximitat amb l'audiència, com una via -encara que metafòrica i/o subtil- d'intentar prendre part del procés d'emancipació, entès com una lluita constant per combatre ordres tancats, és a dir, prendre consciència del present. Com diu Tenzer, no permetre l'ús arbitrari del poder.